Els moixos jeuen indolents, de qualsevol manera, alguna ben estrambòtica, per mirar de passar i alleugerir la calorada de l’horabaixa. Parlant de moixos, la moixa de can Deixopte estava molt aviciada. Un dia feien obra i tomant una paret hi trobaren un niu de rates i digueren: «ara és s’hora de sa moixa!» I la dugueren allà. Aquell animal quan va veure aquell nieró pegà bot, acollonida, i encara ara la cerquen. Així que ja ho sabeu: els moixos aviciats no cacen rates! Han d’estar afamegats! Com el meu que ara s’esmola les ungles al tronc de la parra que enguany du pocs raïms. «Plovia a la vinya / i el raïm madur / de l’aigua es polia i era negre i dur: / dos gotims diria que eren els teus ulls» (Joan Salvat-Papasseit).
Un matí d’aquests uns estrangers repartien pamflets d’una immobiliària alemanya per totes les cases on convidaven a vendre la propietat. El que les repartia explicava, amb un mal castellà, a una dona que li demanava que era allò: «Usted será muy tonta si no vende!» Venga Mallorca Profunda! Diuen que el mallorquins sabem passar per redols estrets... no sé però per aquest! Me top en Gori Llaudenes, abans sembrava moltíssimes tomatigueres de ramellet qualque any va fer més d’un milió de pessetes, no euros, pessetes d’un temps. Me diu que hem d’anar alerta en deixar entrar gent immigrant perquè hi ha violadors entre ells; li deman quants de violadors té ell entre els que li fan la feina devers els seus horts. Mesquinet!
He trobat per foravila madò Aineta Guirambau que collia un poc d’herba pels seus conills. «Sa corriola és sa que els agrada més» me diu. «No saps tu que a sa rossa de can Ventina li agradava anar mudada, o ella s’ho pensava. Un dia va aparèixer amb un abric de pell de conill. ‘Vas molt elegant’ li deia madò Rosa Quenta» «Però... i que no és de conill això? Que has escorxat tota sa conillera?» I ella sense ofendre’s gens replicava: «Noooo... són pells de conills venguts de França!» «Aaaaaaa...! Exclamava tota sa concurrència». Encara mantén el seu bon humor, característica de tota la seva família.
Al cafè hi trob els meus dos companyeros jovenets, un n’ha fet 95 i l’altre en farà 93. Cap ben clar, el cos ja és una altra cosa. En Sion des Colmado me diu: «Es grifó ja no me tanca bé, saps que te vull dir... i això no m’agrada gens, m’estim molt més lo que feia de jove, me dormia damunt els sacs de cebes dins es carro cap a Palma i me despertava amb mal per tot, per lo bonyarruts que eren, però amb un no res ja havia passat. En canvi aquest...» i m’assenyala en Gori Roig «Només sap xerrar d’ell; serà mort i encara xerrarà d’ell! Aquest no és bo per tallar davant! Només sap bravejar...Te rebentaré!» i l’amenaça aixecant els seu gaiato. «Li agradava molt jugar a cartes, fer tutti subhastat, o cantat, en Gori va cantar per alt i va guanyar per baix! No en va aprendre mai, però duia sort! A l’escambrí ningú el volia de parella, demanava punts i llavors només tenia el deu de trumfos! Però sempre ha tengut sort, o tenia bo amb qualcú. Quan l’enviaren a demanar, pel servei militar, se va entregar i me va dir: ‘jo tenc bo’. A mi m’enviaren a Àfrica i ell a fer d’assistent de sa dona des coronell... Assistent, t’he dit? Aiiii...»
Me passeig fins a sa raia de Llorito per devora el torrent que no du aigua però sí que té un canyar esponerós, la piuladissa dels ocells que l’habiten em fa sentir bé. Ben darrera, un xaletarro, que jo diria que ahir no hi era, vull dir que creixen com a bolets en el nostre foravila. Sé, però, un camí per dur-me al turó dels Coloms on el conco en Toni, al cel sia, m’enviava a cercar figues i atzeroles per un tirany polsós de Son Esteví. En fi. Me rebolc en Pere Quart: «Temps era temps hi hagué la vaca cega, / jo soc la vaca de la mala llet!» Un puput amb la cresta alta m’observa espavilat.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.