La passada setmana, en plena polèmica sobre la macrogranja avícola de Sineu i en el transcurs dels darrers dies de termini d’al·legacions, la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Medi Natural trencava l’estrany silenci que fins aleshores havia guardat. El mateix conseller va explicar que respectava –com no pot ser altrament– el debat generat, però també va voler lligar aquest debat a la necessitat d’avançar cap a la sobirania alimentària i, per il·lustrar la cosa, ens va recordar que Mallorca just produeix el 13 % dels ous que consumeix la població resident. Com era d’esperar, aquestes declaracions –vull pensar que irreflexivament– han alimentat determinades justificacions a la macrogranja emparades en la sobirania alimentària i en la simplista idea que val més 1 sola granja molt gran, que no 10 de petites.
La tergiversació de conceptes, l’adulteració de moviments reivindicatius o l’ecoblanqueig (greenwashing) sembla que s’han normalitzat a la nostra societat. Realment ens hauria de preocupar que s’intenti relacionar el model productiu de les macrogranges amb la sobirania alimentària. No és sobrer recordar, per si algú ho ha oblidat, que per sobirania alimentària s’entén la sobirania d’un estat per configurar una política pròpia en matèria d’agricultura i l’alimentació, adaptada a les seves característiques ambientals, socials, econòmiques i culturals. En qualsevol cas, el concepte es va generar per oposició al domini de les grans empreses que controlen la producció i la distribució d’aliments. El terme va ser encunyat pel moviment internacional La Via Campesina a la Cimera Mundial sobre l’Alimentació de Roma (1996). L’objectiu no és altre que garantir la seguretat alimentària i aconseguir un desenvolupament sostenible.
Una macrogranja és sobretot un gran negoci –no ens enganyem–, que just té una finalitat: la màxima producció, en el temps més curt i amb el menor cost possible. El model productiu d’una macrogranja, senzillament es troben a anys llum dels objectius de la sobirania alimentària. El projecte de macrogranja de Sineu, de 739.400 gallines, pretén construir 10 grans edificacions, un enorme femer, fosses per aigües brutes i altres instal·lacions a uns terrenys de gran valor ambiental, agrari i paisatgístic. Però, encara que s’estableixi a qualsevol altre municipi de Mallorca (Campos, Alaró, Palma...), tanmateix no deixa de ser una activitat que ocuparà 2.500 m2, consumirà 67.000 m3 anuals d’aigua, tendrà un consum d’energia elèctrica de 2.100.000 kWh i originarà 30.625 tones d’excrements i residus animals. En aquest disbarat, cal afegir les greus problemàtiques de sanitat animal i bioseguretat que han fet que aquestes macroexplotacions siguin polèmiques a tota Europa.
Simplement, basta pensar en la ingent quantitat de productes contaminats que caldrà menester per mantenir més de 700.000 gallines (medicaments, antibiòtics, antiparasitaris, desinfectants...) i, d’altra banda, que l’amuntegament d’animals i les altíssimes densitats són el cultiu perfecte per a l’aparició de brots epidèmics i la transmissió de malalties zoonòtiques (la més preocupant, la grip aviària).
També podríem parlar dels problemes que tenen les macrogranges per complir la legislació de benestar animal, cada cop més exigent, i dels impactes sobre la qualitat ambiental (males olors, emissions d’amoníac i metà, afectació a aigües subterrànies, nitrificació, etc). Amb tot, algú pot pensar que és un exercici de cinisme projectar una macrogranja avícola al municipi de Sineu, on fa anys que l’aigua de consum no és potable precisament per excés de nitrats.
Tornant a la tergiversació de conceptes, el projecte presentat, no parla de sobirania alimentària –es veu que no hi havien pensat–, però sí de l’avantatge que serà tenir ous i productes animals de proximitat (km 0) i de l’excel·lent sortida que tendrà el cereal mallorquí. Realment, tot plegat, sembla surrealista. De fet, allò que serà veritablement de proximitat seran els excrements de gallina, la seva pestilència, la proliferació de mosques i les aigües brutes i contaminades. D’altra banda, si una cosa és ben sabuda d’aquest model productiu és l’efecte devastador que té sobre les petites i mitjanes explotacions agràries.
Sincerament, em sorprèn que avui dia algú encara es pugui demanar si és millor una magrogranja de més de 700.000 gallines o 10 de més petites. Si aquesta macrogranja es fa realitat, serà una de les més grans de tot l’Estat espanyol i algú haurà pensat que la ubicació més idònia és un territori insular i reduït, com és el nostre.
Aquest no és el model que mereix ni necessita Mallorca, en absolut, i menys encara el Pla de Mallorca, que ha sabut conservar fins ara un bon equilibri entre la producció agrària, la qualitat agroalimentària i la salut ambiental. Deixem-nos d’embulls i parlem clar sobre allò que realment ens afectarà i ens perjudicarà.
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Molt bó, grasis
Molt bon article. És trist que alguns vulguin defensar lo indefensable per tal de fer el màxim de doblers fàcils a costa del benestar comú. És el cappitalisme desfermat que hem de canviar