Jardins d’altri amb merdetes, adolescència i castellanismes

Ja ho demanava Virgili: «Però, ¿a tu quin derroter et marcaren els vents i el destí / Quin déu et va empènyer sense saber-ho a aquestes riberes?» No record de qui és però és un vers d’un poema: «L’únic que em pot destruir és la vida, i a aquesta ja la conec». Ho deia de l’aspecte, però jo ho agaf pel meu caràcter, la mare d’un amic meu solia dir d’algunes persones: «Aquestes s’han abandonat a elles mateixes. Ja no tenen aspiracions d’agradar a ningú. No crec ni que se mirin al mirall, se farien por. La seva imatge ja no els importa gens».

«Más de ciento en horas veinticuatro / pasaron de las musas al teatro», va escriure Lope de Vega en referència a la seva proverbial fecunditat. ¿Exagerava el Fénix de los Ingenios en assenyalar la rapidesa amb la qual componia les seves peces? Però, ja saben que «la gent bona al·lota crea millor» (Clara Roquet, directora de cinema). Afirmació que es podria contraposar amb el que diu Nita Prose: «Els escriptors de misteri som amables perquè ens alliberam escrivint sobre el mal». «Pues sí: está el horno para bollos!» Deia una pintada del dia de l’Orgull Gai. ¿«Castellanisme o no, l’escriptor ha d’usar indiferentment i amb una equitat perfecte tot allò que sigui moneda corrent i llenguatge eficient?» Es demanava el lingüista Joan Coromines. No sé si era una contesta però Joan Sales, el 1959 ja ho deia: «Caldria saber d’una vegada si el català aspira a ser una llengua viva, usual, normal, una llengua de tots, o bé i al contrari aspira a ser una llengua sagrada d’una minoria d’iniciats».

A vegades he hagut de resumir, la meva biografia, perquè cabés en la contraportada d’algun dels meus llibres. Així i tot hi he embutxat tot el que hi he pogut fer cabre del meu currículum, provenc de la Universitat on es cuiden els currículums com les hòsties dins el sagrari. En resum, vaig veure un currículum que m’agradà: «John Calder és el pseudònim d’un professor que viu amb la seva dona i els seus cans a Hudson Valley». I ja està tot! Quina enveja! De totes les maneres, «un escriptor sense moix és com un cec sense ca» (J. L. Borges).

A vegades hi ha preguntes que sobren. Li demanen a Josep Carreras, el cantant d’òpera: «Ricardo Mutti?» Contesta: «Mutti és napolità. Un talent extraordinari». «Abbado?» Diu: «Un intel·lectual de l’òpera. Per la seva manera de veure la música. Era un home... compromès, molt d’esquerres». El periodista: «És rar a l’òpera això?». Carreras: «No». Titular de Maria Llull: «Seria graciós si no fos patètic». Però és cert que fa mal defugir del nostre propi paper. En una entrevista recent amb l’actor Matt Dillon: «A tots els actors ens agrada que ens diguin que som versàtils, però ni tan sols Marlon Brando va escapar-se de fer de... Marlon Brando». Glups!

I ara l’enfilall que no pot faltar a uns ‘Jardins d’Altri estivals’! Josep Anselm Clavé: «Associeu-vos i sereu forts; instruïu-vos i sereu lliures; estimeu-vos i sereu feliços». Epimènides: «La història és una profecia del passat». «El resum és que no es pot fer palanca amb un xurro» (Diu David Madí que digué Miquel Roca Junyent tot referint-se al ‘Procés’). Tanta sort que el gran Josep Pla ens retrata perfectament: «El manicomi ens vigila constantment».