Estellés, Mallorca, Europa

Autor prolífic, i mestre de molts escriptors, Estellés és el gran poeta valencià del segle XX i una de les figures més importants de la literatura catalana. M’agraden els seus versos reivindicatius que, trenta-un anys després de la seva mort, expliquen una manera de viure i entendre el món encara vigent i que, a més del seu gran valor literari, tenen una sòlida dimensió política i social. M’agrada també escoltar els seus versos cantats per Ovidi Montllor o per Maria del Mar Bonet; com a poeta del poble per vocació, el seu compromís cívic i la senzillesa dels seus versos han fet que, juntament amb Joan Salvat-Papasseit i Miquel Martí i Pol, sigui un dels tres poetes en llengua catalana més musicats.

La seva estreta relació amb Mallorca és ben coneguda. Amic de Josep Maria Llompart, de Francesc de Borja Moll i de Miquel Àngel Riera, l’illa va ser sempre el refugi on trobava la serenitat que necessitava per poder escriure. També s’ha dit que era un enamorat de Mallorca, que li agradava recórrer els pobles, gaudir d’un pa amb oli o un arròs brut i conversar amb els amics.

Però Estellés també va ser un home europeu. Per a ell, Europa, més enllà d’un territori físic delimitat, era un concepte cultural fonamentat en el món grecollatí com a punt d’unió dels habitants del ‘vell continent’.

Europa era també un sinònim de llibertat, doncs a l’exterior observava altres maneres de pensar, viure i, també, d’escriure. Aquesta ànsia de llibertat la va articular de maneres diferents al llarg de la seva vida. Als anys 50 i 60, quan d’Europa arribaven els nous corrents derivats de les revoltes de Praga i el ‘Contuberni de Múnic’, ho va fer com un desig de canvi per acabar amb l’ambient gris i mediocre de la postguerra i amb les restriccions obligatòries del règim franquista; més tard, manifestant obertament un clar compromís polític, cultural i social.

Així doncs, les referències culturals europees en la seva producció literària són molt rellevants i combinen amb harmonia les al·lusions als poetes clàssics, els esments a la cultura contemporània, i les influències i compromisos respecte el món que l’envolta propis de la modernitat europea, però sempre des d’un punt de vista molt singular que el situa a la ribera de la Mediterrània.

És una visió integradora que, des del propi territori, mira a la mar i als clàssics, s’endinsa a Europa, per tornar a un present carregat d’esperances i de futur. Així ho expressen els seus versos:

«Què hi ha? Com van les coses?

Bé, prou bé, ja se sap. Oh vella, oh trista Europa.»