El col·lapse

És per això, que podem dir que el model basat en el turisme de masses i l’especulació urbanística que ens caracteritza és tant el resultat de tot un grapat de factors externs com també d’interns. Entre aquests, destaca la posició favorable a aquestes formes de creixement desmesurat -incapaços de pensar en la viabilitat de qualsevol altre- de les elits econòmiques locals, amb l’adhesió d’un extens sector de la població que creu ser beneficiari de les conseqüències immediates d’aquest creixement desfermat i il·limitat. Això no impedeix, però, que els perjudicis i inconvenients es facin presents, i de cada cop més, per a la majoria de la gent, inclosos els que pensen beneficiar-se del sistema vigent per ser propietaris d’empreses, locals, habitatges o sòls edificables. Molta gent té sentiments i interessos contradictoris en aquestes illes que, malgrat l’eslògan, estan en venda de punta a punta al major postor. Sentiments que es fan més notoris quan hi ha punts crítics que amenacen una economia que ha superat totes les traves per anar-se inflant i inflant: el problema de l’accés a l’habitatge o els embossos en el transport o l’accés a determinats indrets, per no parlar dels canvis en els espais urbans i la devastació del territori, són qüestions que tothom pot percebre, encara que aquesta percepció intuïtiva del col·lapse sigui més aviat una sensibilitat difusa, un malestar que creix davant uns símptomes de cada cop més presents, però que no sempre es tradueix en una comprensió precisa de l’enteixinat de causes i efectes. Tenim un problema, sabem com ens afecta, però no sabem com fer-li front. N’hi ha que resolen l’envit negant l’evidència i adoptant visions simplistes que redueixen el problema a la turismofòbia o que prenen com a pretext manifestacionspuntuals i minoritàries de rebuig al turisme per defensar el manteniment del paradigma vigent o fins i tot la seva intensificació.

Enmig d’aquest panorama reduccionista en extrem sembla que el Govern ha optat per jugar la carta d’atiar el creixement descontrolat amb mesures adreçades a facilitar la monetització del sòl rústic i urbà, però que agreugen els problemes, a la vegada que posa en marxa un escenari de participació i diàleg, la Mesa pel pacte social i polític per a la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears, que sembla condemnat, en aquestes condicions, a ser una cortina de fum, una maniobra de distracció, sobretot per la contradicció entre el diàleg que es promet i la màquina de capolar territori que es posa en marxa en el dia a dia. L’astúcia en política pot funcionar bé, però si es mostren els peus pot acabar esdevenint una pantomima. Tant de bo que no fos així, però l’enfoc d’aquesta Mesa sembla ser dilatori i, a més, adreçat a acabar plantejant una genèrica actualització de l’economia turística que pugui ser acceptada sense problemes per la patronal hotelera.

No se’ns pot escapar que reorientar la situació descontrolada que vivim no és tasca fàcil, perquè sostenir una economia turística proporcionada, reduir la tremenda pressió sobre l’habitatge i el sòl, fomentar la diversificació econòmica i afavorir una millor distribució social dels recursos, no és un camí planer. És cert que manca anàlisi, que manca diàleg amb els experts i amb els col·lectius socials, però sobretot manca posar en marxa una sincera cultura del pacte polític, més enllà del partidisme i la demagògia que contamina la política balear. Margalida Prohens parlava en el Parlament, amb raó, d’un canvi inexcusable del model econòmic, de mesures valentes i de canvi de rumb. És això mateix el que, per ara, no s’ha vist en les seves decisions i que es fa imprescindible, encara que sols sigui per no empitjorar les situacions més nocives i fer possible una reorientació econòmica, en la qual les illes Balears recuperin el posicionament perdut en renda per càpita i qualitat de vida.