Vint de ‘Lost’, vint-i-cinc de ‘The West Wing’

Molts n’érem conscients mentre ho vivíem –i això que un servidor hi va arribar una mica tard– i ens hi vàrem tirar de cap d’una manera entusiasta, compulsiva i fanàtica: el gran fenomen cultural/creatiu de principis del segle XXI varen ser les sèries de televisió nord-americanes, sobretot les que varen ser la base (i la culminació) del que els experts varen anomenar la segona època daurada de la tele. Aquests darrers dies s’han celebrat el vintè i el vint-i-cinquè aniversari dels capítols inaugurals de dues d’aquelles sèries: Lost, de J.J. Abrams i Damon Lindelof, i The West Wing, d’Aaron Sorkin. Són, amb The Sopranos de David Chase, Six Feet Under d’Alan Ball i The Wire de David Simon, dos dels títols més icònics d’aquell fenomen. Lost va tenir la virtut i l’astúcia de presentar-se com si fos un drama d’aventures i supervivència amb monstre i, de cop, immergir els espectadors en una espècie de misteri metafísic sobre el qual es desplegava la teranyina existencial d’una galeria de personatges que es movien entre el clixé i l’extravagància. El problema de la sèrie, sobretot a partir de la quarta temporada, és que va haver de recórrer a l’efectisme sofisticat per mantenir el nivell d’intriga, per satisfer les expectatives de l’audiència i per donar una mínima coherència al conjunt. A la pràctica, Lost va acabar perduda dins el seu propi laberint. Va obviar que els millors misteris són els que ens curtcircuiten de la manera més essencial possible, com quan, al segon episodi, els supervivents de l’accident d’avió que han quedat atrapats en una illa es topen amb un os ¿¡Un os polar en una illa tropical?! Calfreds, encara... Per la seva part, The West Wing era la fantasia progressista i idealista sobre un president demòcrata i el seu equip de brillants i nobles col·laboradors. Diàlegs accelerats i intel·ligentíssims, personatges carismàtics, arguments que oferien una mirada vivíssima i dinàmica sobre la realitat humana, econòmica i sociopolítica nord-americana: mirar The West Wing era com estudiar i sortir de festa a la vegada. Segurament té coses que han quedat una mica antiquades, però l’eufòria instructiva de les sessions diàries de dotze o tretze episodis, fins a les cinc de la matinada, rebobinant per escoltar bé un diàleg, esbudellant una escena per veure com estava construïda dramàticament, prenent notes per a possibles articles o per a hipotètiques novel·les i guions, tot allò és inoblidable, i serà impagable per sempre.