L'amnistia i l'estat de dret

Gabriel Alomar, a La política idealista (1923) deia que l’amnistia no és una gràcia com ho és l’indult, sinó que és un tractat de pau entre el poder vigent i les forces polítiques amb les quals abans s’ha enfrontat. És un acte en el qual tots hi guanyen. Encara que, segons Alomar, degut a les situacions d’abús d’autoritat corrents a Espanya, les amnisties són més aviat actes de justícia que rescaten anteriors infraccions exercides pel poder. Per això qui obté el rèdit més gran de l’amnistia és l’estat, que desactiva les forces que abans havia reprimit. En aquest sentit, des del punt de vista dels interessos de l’estat, Pedro Sánchez en lloc de plegar-se davant l’independentisme, com diu la dreta, ha contribuït a desactivar-lo (gràcies també a la fragilitat d’aquest independentisme) i a reconduir una situació que la dreta havia encallat. El PSOE de Sánchez, com diria Alomar, ha aconseguit guanyar la pau que convé a l’estat, encara que això també impliqui cercar un escenari en el qual els amnistiats trobin vies possibles per a canalitzar les seves aspiracions.

Per això i per altres motius, la no aplicació de la Llei d’Amnistia de banda del Tribunal Suprem és tan incongruent i estèril que s’ha d’interpretar com el fruit del triomf de la ideologia, la dels jutges que haurien d’aplicar la llei i no ho fan, sobre els valors democràtics que fonamenten l’estat de dret. No hi ha res més. Ni tan sols la indignació de ser desautoritzats per actuacions anteriors, ja posades en solfa per diversos sistemes judicials europeus. No hi ha constitucionalisme ni doctrina jurídica darrera l’actuació d’uns jutges polititzats en extrem, que tot ho fien a alterar la composició del Tribunal Constitucional i que fan de la lectura restrictiva de la Constitució una murada infranquejable per a tot allò que qüestioni el model d’estat i l’equilibri de poder existent.

És cert que la llei d’amnistia aprovada per les Corts Generals tradueix un equilibri de forces determinat (certament precari) i que expressa la voluntat i interessos de les forces polítiques que l’han aprovada. Però això és una característica de tota llei democràtica, i més encara d’una llei d’amnistia, que pretén aconseguir objectius considerats d’interès general, i que en aquest cas no és una excepció, com manifesta el mateix títol de la llei d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya. Ara, el Tribunal Suprem ha confirmat la decisió de no aplicar l’amnistia als condemnats pel delicte de malversació dels cabals públics, en considerar que havien destinat fons al seu lucre personal, contradient totes les evidències en un acte que val més no qualificar i que és una veritable interpretació derogatòria de la llei.

L’atac contra l’amnistia de banda dels jutges conservadors, i de la dreta espanyola de la qual són portaveus, és conseqüència de la manera com es plantegen la qüestió de Catalunya, a partir de la manera com entenen (o no entenen) l’exercici de la democràcia i el reconeixement de la realitat plurinacional dins l’estat, a més del desig de trobar pólvora per atiar la campanya contra el govern. Aixecar la bandera de l’anticatalanisme és molt retent electoralment, encara que alimenti la crispació i aturi qualsevol solució dels conflictes basada en el diàleg. La dreta i els seus jutges, en la seva creuada catalanofòbica demostren una enorme irresponsabilitat. Sembla que no volen renunciar a res del que consideren que és seu, i en primer lloc a un poder sobre el qual tenen un acusat sentit patrimonial, des del temps més remots, i que estan disposats a fer el que s’hagi de fer («el que pueda hacer que haga» deia José María Aznar) per impedir qualsevol pacificació del clima polític. De moment, ja els va bé tornar entonar un a por ellos judicial. Tampoc no sabrien fer una altra cosa. De fet, els independentistes, o simplement els que no pensen com ells, són l’enemic a deshumanitzar i criminalitzar, per això s’oposen a què retorni a la política allò que mai no n’hauria d’haver sortit.