Jardins d’altri amb lleugeresa, conversa, por i solitud

«Una generació que no suporta l’avorriment serà una generació d’escàs valor» (Bertrand Russell). El papa Francesc (ja saben, aquell jesuïta argentí que es va franciscanitzar el nom, ai!): «Si els joves estan cridats a obrir noves portes, els vells en tenim les claus». Si és la referència ‘clau’ per a entendre les noves generacions estan ben llestos, els catòlics, vull dir. Parlant de generacions. Un altre encriptament nou: Yolo. De l’anglès you only live once que vol dir ‘només vius una vegada’. Quina originalitat! Si cau una bomba cal ser un Yolo. O com ‘Broligarques’, contracció de Brother i Oligarca, homes influents, el seu poder desborda la política. Ho vaig llegir a un article signat per Josep Maria Ganyet a La Vanguardia qui s’autoanomena ‘etnògraf digital’, servidor fins a influencer hi arribava, però això ja és jugar a una altra categoria o com deia el gitano: ‘a mi me habla usted más sencillo!’ Les coses que ens queden per aprendre! Com Usagimi, no és com Antaviana una paraula inventada, vol dir literalment ‘orelles de conill’ en japonès i fa referència a una branca feminoide i eròtica del kemonomini típic de la cultura popular japonesa, que ha estat ‘tunejat’ pel manga i el anime.

Ja ho deia Ciceró «qui comença una conversa no ha d’impedir entrar-hi als demés, com si fos una propietat particular: ha de pensar que, com en tot, també en la conversa general, es just que hi hagi torns». En qui devia pensar? Jo no, vull dir Ciceró! No és en qui es pensen sinó en alguna d’aquestes personalitats narcisistes incapaces d’estimar a ningú profundament i que segons A. Palomeque «les seves relacions només se conformen amb el grupet promotor de la seva ambició, del que se’n deriva una personalitat amb angoixa vital, associada a la carència d’afectes». Parlant d’això, els versos que encapçalen el llibre Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, que escrigué la seva exdona Jill Jarrell, morta fa poc: «Si es parla més del compte    /    val més callar i ja està.    /    Els teus versos d’amor, tan calculats, /    la lascívia dita amb aspror,    / han tornat una astuta mena de joc sobreactuat».

Creix un sentiment de por generalitzat i impersonalitzat, depressiu diria, davant l’avenç dels populismes d’ultradreta. Cal recordar el que deia l’expresident Obama en el seu discurs d’acomiadament: «Democracy can buckle when we give in to fear» –la democràcia pot esfondrar-se si cedim davant la por–. A un servidor el que li fa por, també, és en el que s’estan convertint les nostres ciutats. Erik Harley es refereix al «salsitxerisme urbà» o al «salseig immobiliari» per anomenar les corrupteles, les obres com un tripijoc «sempre pensant en el benefici propi i mai en el benefici de la societat». Harley és fundador del moviment Pelsmeusousvisme que denuncia l’urbanisme i l’arquitectura especulatives. Com Santiago Calatrava que construí deu ponts a l’Estat espanyol quasi tots iguals, a escollir entre el tipus peineta o el tipus jamonero, pagats a preu d’or i com el de Bilbao amb el trespol de vidre a una ciutat on hi plou més de 200 dies cada any, amb continues patinades i trencament d’ossos.

«Me vaig casar amb tu no perquè t’estimàs, sinó per arribar a estimar-te» escrivia Churchill en una carta a la seva dona. Devia tenir por d’estar tot sol? «La soledat té mala reputació perquè som animals socials i assumim que els altres són infeliços quan estan sols. No sempre és així» (Jennifer L. Smith). En aquest sentit diu Tore Bonsaksen: «Els usuaris actius de les xarxes ‘xategen’, publiquen i comenten; el passius scrol·leen i miren altres perfils. Aquesta actitud passiva a les xarxes s’ha relacionat amb un ànim depressiu que sol anar lligat a la solitud no desitjada». Ho resolia, en l’era d’abans de les xarxes socials, Luis Buñuel: «Ador la solitud sempre que un amic me vengui a parlar d’ella».