L'ombra de l'imperi on no s'hi ponia el sol

La manca de resposta a una carta d’Andrés Manuel López Obrador del 1 de març de 2019, adreçada al rei d’Espanya (en va enviar una altra al Papa), en la qual demanava una expressió pública del reconeixement dels greuges causats per la conquesta d’Amèrica, amb la celebració d’una cerimònia conjunta i la redacció d’un «relat compartit, públic i socialitzat» dels fets, va ocasionar una sèrie de confrontacions verbals que acabaren amb la no convidada del rei a la presa de possessió de la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum, i a què no participàs a l’acte cap representació del govern espanyol. El Vaticà va reconèixer els greuges comesos l’octubre de 2021, però a l’estat espanyol es va optar pel silenci institucional, mentre es feia de cada cop més present un discurs legitimador de l’obra imperial.

No és la meva intenció entrar a comentar els aspectes diplomàtics d’aquest succés, sinó valorar breument la controvèrsia que ha suscitat, en un moment en què la dreta populista d’arreu del món fa bandera de la reivindicació dels passats imperials en un escenari mundial marcat per la confrontació. Val a dir que quan López Obrador va escriure la seva missiva ja feia anys que a Espanya havia reaparegut amb força, amb el suport explícit de l’estat, una lectura blanquejadora de la història colonial, entesa com a negació de la Leyenda Negra que encara romandria operativa en el segle XXI. Segons Pablo Casado la conquesta va ser una «contribució decisiva a la prosperitat d’Amèrica» i difamar aquest passat era l’obra d’una «esquerra acomplexada». Aznar va qualificar l’indigenisme com «el nou comunisme» i Díaz Ayuso va desqualificar el Papa per les seves disculpes, denunciant que un catòlic que parla espanyol no podia parlar malament d’un llegat que va dur l’espanyol i el catolicisme, i per tant la civilització i la llibertat, al continent americà. Ja aleshores una abundant literatura apologètica, en la qual destaca Imperiofobia y leyenda negra d’Elvira Roca Barea, havia emprès la tasca de rearmar el vell discurs de la missió imperial espanyola en el món, amb els aplaudiments enfervorits d’Aznar, Díaz Ayuso, González i Guerra, entre d’altres. Per això, quan es va fer pública la carta de López Obrador, el cor unànime de la dreta espanyola (i part dels barons socialistes) va clamar al cel, per criticar el govern espanyol per manca de contundència davant la provocació mexicana. Entre altres, es manifestaren defensant l’orgull espanyol ofès, Aznar, Rivera, Pérez Reverte, Vargas Llosa i Borrell. Darrera aquella mobilització patriòtica indignada per la gosadia del president mexicà s’hi percebia el reforç del nacionalisme espanyol més identitari davant l’envit del procés català, però també la incapacitat de considerar el passat colonial d’una manera objectiva i crítica, qüestió que ha planat, amb resultats nefasts, damunt la vida política i el pensament espanyol d’una manera obsessiva des del segle XIX ençà.

Molt poca gent es va preocupar per ubicar la proposta de López Obrador en el seu context -i en la seva retòrica- de reivindicació del llegat cultural indígena, revisió de la memòria nacional mexicana i impuls a una transformació, amb caràcter refundacional, de l’estat mexicà. L’agenda legitimadora del passat imperial, que en clau interna s’havia activat en contra dels nacionalismes perifèrics, es va creuar amb una agenda americana alternativa que responia a una lògica pròpia. D’aquí en va sorgir la topada i d’aquí en deuen sorgir bona part dels mals entesos que fan que el discurs espanyolista tengui una nul·la capacitat de penetració a Amèrica i sols sigui útil en clau interna per fer front als relats que qüestionen l’etnicitat castellana excloent i el model d’estat centralista.

En el fons, la incapacitat d’admetre la pluralitat nacional a l’estat espanyol té les mateixes causes que la incapacitat de qüestionar la colonització d’Amèrica, no tan sols com a fet del passat sinó com a fet que encara avui es manifesta com a racisme o exclusió de les poblacions indígenes. Es vol imposar una visió «rígida, unitarista, abstracta i dogmàtica» de l’estat -com diria Joan Estelrich- i de la projecció americana d’aquest estat, tan sols des de l’afirmació de la pròpia visió de la història i ignorant la dels altres. Però s’ha de menester reconèixer els altres, en la seva diversitat i en les seves aspiracions, si es vol establir un diàleg profitós onsevulla sigui. Entestar-se a proclamar la pròpia superioritat, a partir d’una pretesa acció civilitzadora basada en la imposició colonial, és garantir el fracàs d’aquestes retòriques ampul·loses i arrogants. Per contra, admetre que no hi ha religions, cultures o llengües superiors a les altres i reconèixer el dret a la justícia i a la memòria dels pobles que han estat privats de veu, és la condició de qualsevol democràcia.