Climent Picornell20/10/24 4:00
TW
0

De retorn tardoral als carrers de Ciutat els amics es citen a la Llotja per pegar una mirada als dos caparrots de fils d’acer que ha fet Jaume Plensa. No hi desdiuen, de l’interior de l’edifici vull dir, i el seu imperatiu manament de silenci s’hi avé amb les reclamacions dels veïnats. Després de menjar dos panetets, llarguets i primets, al bar sa Llonja, pega la xarrera. «Com estàs?» a l’amic se li ha mort la seva dona, la seva companya. Per no dir que està molt malament ens recita un petit discurs. «Ja sabeu que si les pèrdues i les separacions no són assimilades, poden provocar en els individus un infern. Darian Leader ho exposa a La moda negra. Dol, melancolia i depressió, on explora a fons el dol i la melancolia». Li dic que hi estic molt d’acord en canvi: «Freud veia el dol com un treball individual; totes les societats donen un lloc central als rituals públics de dol. La pèrdua és inserida en la comunitat a través d’un sistema de ritus, costums i codis, que van des dels canvis en la vestimenta a les cerimònies commemoratives. Avui es tendeix a fer del dolor un succés privat. És el dol més difícil de passar avui per aquesta erosió dels ritus socials? Inevitablement però, el dol sempre requereix d’altres persones. I tu ens tens a nosaltres!»

Enfilam cap a la plaça de les Drassanes, tot passant pel carrer de la Llonja on, no fa molt, alguns pisos reformats s’han venut a estrangers per un parell de milions d’euros. En passar pel carrer de Sant Pere recordam la nostra aventura amb el Bar Es Gallet que va ser propietat nostra i que ara és una oficina del Govern Balear. «Érem molt joves!» Ens recorda en Mariano, «no com ara que ens falla tot, fins i tot el desig!». «Sí, són curioses les nostres no-relacions sexuals! Vaig llegir en un article de Jancee Dunn, que Vanessa Marin, terapeuta sexual, havia observat un patró entre els seus clients amb relacions llargues: es queixaven de que les seves parelles només els tocaven per a iniciar el sexe. El gest, un massatge a l’esquena o una carícia juganera, els feia estremir-se, escarrufar-se. És el que ocorre quan la carícia de la teva parella fa que tot el teu cos es posi tibant, perquè saps que pot significar només una cosa. Al principi les parelles solen estar molt unides però amb el temps, la demostració d’afecte físic disminueix i qualsevol carícia s’interpreta com un preludi del sexe, el ‘tocar-se’ pot desencadenar rebuig». «I que hi hem de fer? Injectar-nos testosterona?» Demana n’Alexandre. «No! És ver que es pot donar una resposta defensiva: ‘No, no, ara no m’interessa». Així, «qui inicia pot sentir rebuig i vergonya, mentre que l’altra pot sentir ressentiment o culpabilitat». «I no dona cap solució?» demana interessat en Toni. «Practicar les carícies no sexuals, acostumar-se a agafar-se de la mà o a tocar-se suaument en passar. Una besada diària de, mínim, sis segons, són suficients per a establir una bona connexió. O abraçar a la teva parella durant almenys vint segons, ho diu Shamyra Howard, autora de Use Your Mouth (Utilitza la teva boca)». «Home! Això dels segons! I l’usar la llengua és més vell que el pastar!» Diu en Tòfol. «Mirau, si un té una reacció de rebuig quan l’altra fa una aproximació, pot ser que hagi arribat el moment de canviar de tàctica. Acostar-s’hi mentre el teu ser estimat està cuinant pot fer que se senti ‘emocionalment desconnectat’ i dir alguna cosa així com: ‘Ho sent, carinyo; tornem a parlar d’això aquesta nit?’». S’han d’establir «zones de temps eròtiques», mantenir una conversa sobre l’estil d’iniciació preferit. Parlar de sexe augmenta la satisfacció sexual: ‘Quan et sents més excitat?’ ‘Com puc iniciar millor el sexe?’ També pots dir-li quines són les teves parts del cos preferides perquè et toquin, donant les instruccions el més específiques possibles sobre com i on. Per exemple: «Li vaig dir al meu company que m’encantaven les carícies suaus, quasi pessigolles, en el clatell».

La peripatètica i un poc miserable caminada acaba al Museu del Baluard, gran espai públic recuperat, on hi havia les restes del quarter del puig de Sant Pere, i que la voracitat urbanística també provà d’enderrocar.