Climent Picornell03/11/24 4:00
TW
1

Vaig aprendre a bresquejar pels meus Jardins d’Altri tot llegint Adolfo Bioy Casares qui, en els seus De Jardines ajenos, tan li era enllaçar una cita profana amb una pornogràfica, un adagi llatí amb una pintada del carrer. Som hi! Deia el gallec Castelao: «La tradició no és la història, és l’eternitat!» Sempre hi ha, però, l’altra cara de la moneda, diu el director del Museu Reina Sofía, Manuel Segade: «Hem de preservar un espai per allò altre, pel que és rar... però la tradició és molt pesada!».

Vull ser a temps de la commemoració dels cents anys del naixement del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés: «Els pits, les cuixes, / rodonesa bessona /    del flanc, el sexe, / entre la molsa uns llavis, / tanta bellesa, tanta!». Com deia recull el que han dit, en aquest cas amb bon dret, altres: «Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort.» (Joan Fuster). «Intensitat, cromatisme, quotidianitat, potència: quatre columnes que poques obres poètiques poden considerar com a pròpies.» (Ignasi Riera).

En una de les entrades del diari d’Alejandra Pizarnik, l’escriptora argentina : «El cel és la carn; l’infern, l’ànima». Jean-Paul Sartre deia que l’infern eren, o èrem, «els altres». En això estava quan la filòsofa i poeta Chantal Maillard, en el ‘Prefaci’ dels seus Diaris reunits ens diu: «Volar: només es pot volar amb el cos». Paraules que recorden uns versos d’Hannah Arendt, en els seus Diaris filosòfics: «El fons es revela només a aquell que aconsegueix refer-se en plena caiguda, transformant-la en vol». Curiosa si més no la convergència-divergència de les tres escriptores. En Sartre deixeu-lo estar!

A la novel·la Los siguientes de Pedro Simón, el fill del protagonista li demana que li compri una PlayStation, i ell pensa: «A la vida hi ha una hermosa pantalla de la Play que te passes quan neteges el cul al teu bebé, i després n’hi ha una altra més lletja que te toca quan tens davant la merda del qui el te va netejar a tu». Això ens succeeix en un moment vital en que ens toca més anar a tanatoris que a festes d’aniversari. I parlant de tanatoris: «Mortui vivos docent», escrit a l’arc d’entrada d’una sala d’anatomia a una facultat de medicina a una universitat a l’India: «Els morts ensenyen als vius!» Molt anglès, però, aquest costum d’interpel·lar els estudiants universitaris en llatí. I no només anatomia ens ensenyen els morts!

«No hi ha cap dia en que no siguem feliços un moment» (Jorge Luis Borges). I la trob cantant Always look at the bright side of the life («Mira sempre la part bona de la vida») i l’acompany tararejant la part siulada del clàssic dels Monty Python, quan Crist i els lladres estan encreuats al Calvari. Inconsciència? Mala llet? Valentia? Diu Marie Hesse, escriptora i il·lustradora a El miedo: «Les meves amigues mares fadrines, solteres, són molt valentes. Tot i que és molt millor ser mare monoparental que amb una parella disfuncional». És la paraula disfuncional la que em crida l’atenció, massa polisèmica!

Francis Wolf, filòsof: «No podem seguir definint-nos en funció de la comunitat a la que pertanyem, perquè tot s’ha desdibuixat; ni per la identitat racial, que no existeix; ni per la identitat cultural, que és porosa; ni per la identitat social, que ha deixat de ser-ho a bastament, i la solidaritat de classe s’ha esbaldregat en una época de reivindicacions fetes trossos». Ja se’n temia Leonard Cohen quan recollia el premi Príncipe de Asturias: «Hem d’estar preparats per a la gran derrota que a tots ens espera». Devia pensar en quan li plomaren tots els diners mentre feia de budista per les muntanyes?

De totes les maneres el camí de la vida és inexorable. Tot rememorant la ‘Ballade des dames du temps jadis’ de François Villon, Francesc Parcerisas escriu en Ai las, on són? On són? «El raspallet de les dents / el membre erecte / treure’s les sabates / orinar / plegar la roba / col·locar un condó / où sont, où sont? / où sont les neiges d’antan?».