Anegats

El Govern Prohens ha tornat permetre urbanitzar zones inundables i que se puguin edificar les que són en sòl rústic. Resulta coherent amb la seva denúncia contra els «excessos intervencionistes» i «la llibertat» (edificatòria) dels ciutadans. A l’argument clàssic de la construcció com a motor econòmic, més llocs de feina, més PIB, etc, n’hi han afegit un especialment perniciós, perquè gira damunt davall un principi ecològic elemental, el principi de precaució. Venen a dir: com que els estudis per delimitar terrenys inundables no són prou rigorosos, que es construeixin, i, llavors, ja ho veurem. N’hauríem d’estar un poc escaldats dels «llavor ja ho veurem». En rústic, també s’argumentava la injustícia en les diferències de preu si una finca és o no edificable. I és ben cert. Caldrà pensar-hi en aquesta plusvàlua sense cap retorn social, basada en la idea, lògica, però avui falsa, hipòcrita, que el sòl rústic és d’ús agrari i no residencial/turístic, que també és en la base de les ponències cadastrals. En tot cas, no és un argument que faci desaparèixer cap risc ni un. Tampoc l’amnistia d’edificis il·legals féu cap distinció en base a l’excés de terreny construït o en la seva ubicació, va anar arreu.

Ja que hi eren, eliminaren els límits en les dimensions dels edificis permesos, o en la mida de les piscines i el seu nombre per finca, tornant al model de casalots immensos, amb molt de terreny encimentat i «ajardinat». Entre la modificació de l’impost de patrimoni i el de successions, uns 60 milions anuals que anaven al comú, queden ara a les butxaques dels qui ja les tenen prou plenes. Però insadollables. L’espai creixent que els nostres ports dediquen a les (cada vegada més) grans eslores, no és una casualitat, és una declaració d’intencions.