Literatura en temps obscurs

Carmen Laforet s’ha traslladat a l’escenari del María Guerrero. Amb Nada, s’entén, perquè el seu nom s’associa a aquesta novel·la. L’acollida de la versió teatral ha estat notable. N’és responsable un mallorquí, Joan Yago, i la direcció és de Beatriz Jaén. Ambdós ja havien compartit l’èxit de Breve historia del ferrocarril español, estrenada fa dos anys. Aquesta nova Nada té bona pinta. És com ¡Ay, Carmela!, s’esgoten les localitats abans de posar-se a la venda. A part de les bones crítiques, que hi són, tots els referents de Nada suposen material literari de primer nivell. Laforet va guanyar el premi Nadal de novel·la l’any 1944, amb un retrat de la Barcelona desolada. Ella en tenia vint-i-tres. En les primeres convocatòries, els Nadal aportaren a la literatura espanyola un seguit de noms de pes indubtable. Delibes, Sánchez Ferlosio, Gironella, Luis Romero, Martín Gaite, Matute... I Laforet, la més significativa. Tots eren escriptors de primera volada. Altrament la majoria havien nascut a Catalunya, però ni dormint es plantejaven la possibilitat d’escriure en català. Els novíssims noms de la novel·lística catalana començarien a fer-se visibles la dècada següent amb Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany i algun altre. Cap d’ells havia nascut a Mallorca. Seria més endavant, a les darreries dels cinquanta, quan publicarien Manuel Picó, Marià Aguiló i Caty Juan de Corral, però ho feren en castellà. En llengua catalana, poca cosa, encara que El mar, de Blai Bonet, a tocar dels seixanta, suposaria un obrir finestres al món, un alè d’aire fresc. Entre Nada, de Laforet, i El mar, de Blai Bonet, passaren quinze anys. Temàticament no té res a veure una novel·la amb l’altra; sí que s’assemblen en allò que representen de veu nova, de mirada profunda sobre un passat ben recent. La novel·la és la literatura del perquè. Europa també va estar en guerra. Amb tot, rere la derrota de l’Eix, les novel·les de Simone de Beauvoir o de Camus arribaren a les llibreries franceses abans que el pa tendre. Igualment les de Moravia o Pavese, a Itàlia. Sorprèn que no sorgissin novel·listes a Mallorca amb tant com hi havia per a contar. Únicament un dels dotze narradors que figuren a Recull de contes balears (Albertí Editor, 1956) havia viscut la guerra amb ulls d’infant. L’edat dels altres fregava la cinquantena, algun la setantena. Evidentment, abans de la guerra no hi havia, a Mallorca, tradició novel·lística, cosa inexplicable en un poble que a partir de la Primera República experimenta canvis socials de modernització, alhora que perviu la vella estructura nobiliària i pren força l’aventurisme del contraban o de l’emigració americana. És atribuïble, aquesta mancança de novel·la, la de preguerra, al perfil conservador de l’intel·lectual de lletres...? Qui sap. Motius n’hi deu haver a palades. En tot cas, als anys quaranta, Mallorca era un erm d’inquietuds. El grup d’escriptors en llengua espanyola, que va sorgir de les primeres convocatòries del Nadal, no havia complert la trentena. Es pot escriure d’un femer, però també des d’un femer. Altra cosa és fer-ho amb les mans fermades, amb la voluntat cohibida. Ben bé va dir-ho Pere Quart, camí de l’exili. Els espanyols perden la llibertat, però podran refer-se perquè les dictadures passen. Els catalans, a més de les llibertats, perden el país i, al país, no és fàcil recuperar-lo. Cert!