Cinquanta anys després

La veritat és que l’objectiu de celebrar els avanços que s’han aconseguit no hauria de trasbalsar ningú. Com tampoc no hauria d’inquietar ningú l’exercici de memòria democràtica respecte del que van significar el cop d’estat i la dictadura, de les víctimes i les desaparicions o de la restricció de drets i llibertats, ni l’articulació de polítiques públiques que donin compliment als principis de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició; que no només ajudin a superar les ferides causades, sinó que serveixin de sòlid fonament a una vertadera cultura democràtica, i que estableixin unes bases fortes per no tornar a repetir vells errors totalitaris, xenòfobs i feixistes.

És un debat ben adequat en uns moments en què es dona un creixement dels partits d’ultradreta, una situació que ens pot retornar a èpoques que ja crèiem oblidades, ateses les seves propostes involucionistes sobre drets i llibertats, sobre Europa i sobre la democràcia, els drets humans o la destrucció de la cohesió a mans de proteccionismes egoistes i insolidaris. Aquestes idees han radicalitzat els partits conservadors, que rompen tots els ponts de diàleg amb les forces progressistes, i això obliga a fer un esforç per treballar les majories necessàries per establir un cordó sanitari contra l’extrema dreta.

La situació a Espanya no és fàcil: a diferència del que ocorre a altres països europeus, el PP ha pactat amb molta facilitat amb la ultradreta i ha cedit en temes importants -immigració, negacionisme, educació, estat del benestar, drets humans, etc-, com també, des de sempre (cosa que no succeeix a Alemanya, França o Portugal), ha tingut una postura hostil amb la memòria democràtica i contrària a la condemna del franquisme. Segurament a altres països les manifestacions davant Ferraz, carregades de símbols anticonstitucionals i franquistes, haurien generat la condemna de les forces conservadores, cosa que aquí no ha passat. S’ha de celebrar que a les Illes Balears al final no s’hagi derogat la llei de memòria, encara que sigui així per errors del PP, i l’esquerra hagi pogut negociar la permanència de la llei.

La vehemència de la presidenta Ayuso sobre la proposta de Moncloa desentonava clamorosament quan va confluir, el mateix dia, amb la intervenció del rei d’Espanya davant la presidenta Meloni, a Itàlia, en què li recordà que convenia fer memòria del que va significar el feixisme, li assenyalà que no podíem caure en els mateixos errors del passat i li criticà les polítiques insolidàries contra la immigració i a favor del proteccionisme, les polítiques d’immigració que en Feijóo alabà i aconsellà per a Espanya i que els tribunals han anat desmuntant per reaccionàries. El comportament de la dreta espanyola en qüestions com aquesta -a la qual se sumen maniobres com la del Parlament Europeu sobre el nomenament de Teresa Ribera o de la medalla atorgada per Ayuso a Milei- deixen poques esperances sobre si són uns bons aliats per aturar el creixement de l’extrema dreta.

Sembla que més que aturar estan competint, paper que entre els conservadors lidera el Govern d’Ayuso a Madrid, una comunitat rica que hem enriquit entre tots i que ara, el seu govern, ens refrega per la cara la seva insolidaritat fiscal i la utilització de la riquesa per beneficiar els rics, desmuntar serveis públics i afavorir el seu territori amb pràctiques dubtoses de dúmping fiscal; on la paraula llibertat és tan buida, i seca a la vegada, que tant serveix per no assistir els ancians de les residències, perquè «total havien de morir igual», com per destruir l’ascensor social dels joves delmant l’educació pública. És una ideologia d’arrels profundes, centralista i ultraliberal, que els poders fàctics, amb Ayuso d’estendard d’una ultradreta gens plural, han erigit com a rumb per a la resta d’autonomies, sense entendre que l’essència de l’Estat de les autonomies és permetre que cada territori pugui propugnar la seva singularitat i que per defensar postures de partit ja hi ha el Congrés dels Diputats.

En qualsevol cas, l’any 2025 potser sigui un bon moment per assentar un funcionament més lleial, col·laborador i corresponsable entre les institucions autonòmiques i les centrals, i perquè els conservadors de la perifèria ajudin a rebaixar la confrontació i a encoratjar consensos sense les interferències d’un Feijóo que està posant per sobre de tot les ànsies d’arribar al poder costi el que costi (fins i tot ofegant Canàries, on governen el seus, amb el no repartiment dels menors no acompanyats) i independitzats de les proclames de la presidenta de Madrid i d’uns poders fàctics i mediàtics centrals, molt dretans, que traspuen uniformitat, recentralització i buidat de l’estat de benestar. És un afany que sembla no tenir límits i que ha posat a debat fins i tot la politització de part de la justícia (la prestigiosa revista estatunidenca Newsweek se n’ha fet ressò i ja fa mesos alertà d’aquesta situació).