Poesia experimental

Poesia no és necessàriament vers ni paraula, ho sabem des d'Apollinaire, però aqueixes «literatures del costat de l'ombra» sobretot si ens referim a la poesia experimental catalana, tal vegada cal retrobar-les en el deute amb la fosca surrealista que, al meu parer, no se'n va de la poesia ni amb salfumant. La distinció entre avantguarda i experimentació posa l'accent en la vocació de fer quelcom que s'avanci al procés creatiu, l'experimentació sempre va pel davant mentre que l'avantguarda pot generar i de fet genera una fossilització del seu propi experiment. Lletrisme, poesia concreta, escriptura povera, semiòtica o icònico-verbal, polipoesia... o, com diria Michel de Certeau, analista dels processos lingüístics: tot és un producte del llenguatge. El llibre mostra que la vocació del crític és la medicina forense, en el sentit que dissecciona allò que s'ha convertit en cadàver. La poètica experimental, tot i enriquir-se amb materials de desfeta, exigeix una estètica que no articula i un pensament que no defineix. La crisi en el codi torbat és inherent a la profunditat de la ferida, on la impotència verbal manifesta que la poesia escapa a la racionalització i s'ha de contemplar com un fenomen incomplet alhora que enigmàtic. El llibre de Pons, on l'abast de l'estudi sorprèn pels múltiples escenaris que analitza, ajuda a repensar i a acomplexar per les moltes especulacions que envolten el fenomen poètic, on sembla que la bellesa ha estat relegada a un paper secundari.

L'icònic com a concepte, la genuflexió davant l'estrany, l'oportunitat d'aclaparar l'insòlit conformen una poesia que devasta l'escriptura, però que tanmateix no acaba de construir una estètica ni encara menys una ètica de la paraula, entesa no en el concepte religiós sinó humà i transitable. La poètica de la torre d'ivori despobla de símbols la passió poètica que queda tan «pobra» com farcida de veus i referències.