TW
4

Separatista' només pot ser considerat un insult si assumeixes l'òptica espanyolista, els posicionaments ideològics del franquisme i dels seus hereus i la moral reaccionària de la facció més estantissa de la conferència episcopal espanyola. En aquest sentit, és evident que a la presidenta Francina Armengol va trair-la, no el subconscient, però sí la inèrcia del llenguatge comú i fossilitzat de l'espanyolisme quan, en seu parlamentària, va sortir en defensa del Pare Josep Massot i Muntaner després que Jorge Campos el qualificàs de «monje separatista».

Alerta: no pretenc negar que la rèplica de la presidenta va ser justa i exemplar tant en les formes com en el contingut. Passa que les paraules del líder de Vox sobre el Pare Massot no varen ser insultants, varen ser només simplificadores. Vull dir: és clar que el to de Campos era insultant, i menyspreador, i que estava eriçat d'odi. Però és que és normal que un hereu desacomplexat del feixisme detesti un home que, amb un rigor intel·lectual a prova de bombes, va dedicar molt de temps i energies a historiar la cara atroç i les barbaritats incomptables comeses en el passat pels feixistes. Ara: és clar també que el Pare Massot n'era, de separatista, i ben orgullós que n'estava.

Per molt que l'espanyolisme polític i mediàtic s'entesti a dimonitzar-ho, per molt fins i tot que la conferència episcopal espanyola digués fa anys que l'independentisme era un pecat i una forma de desviació moral, qualsevol demòcrata intel·ligent i no manipulable sap que ser separatista és tan legítim i vàlid com ser unionista. Com que el Pare Massot era un demòcrata de pedra picada, i un savi, i un home íntegre i valent que no tenia por d'anar contra qui fos per tal de ser lleial a les seves conviccions morals i ideològiques, tenia claríssim que podia ser tan separatista com volgués.

Només faltaria. Sense saber-ho, el que va fer en Jorge Campos quan va escopir la seva bilis de neofalangista contra el Pare Massot va ser homenatjar-lo. Perquè, per a un intel·lectual de primera categoria, no hi ha millor elogi que rebre el desdeny d'un sectari amb més dogmes i prejudicis que coneixements. De la mateixa manera, no hi ha medalla més brillant i valuosa per a un demòcrata que l'odi d'un feixista.