Jean-Luc Godard

Als britànics se'ls ha mort la reina, però als francesos se'ls ha mort el rei. La frase, ho sé, és inexacta per tres raons. La primera és que Jean-Luc Godard no era francès sinó suís. La segona és que tota la seva vida l'autor d'Al final de l'escapada va fer feina i va crear per democratitzar radicalment el cinema i per tant no tenia res de monàrquic. La tercera és que la França cultural, a pesar de totes les seves mancances, avui igual que en el passat continua tenint més d'un rei. I, així i tot, m'he permès la frase perquè la mort de Godard no és la d'un qualsevol. Amb ell, se'n va un cineasta de primera categoria, sí, però també una icona sociocultural, un símbol polític, un ídol per als militants d'una certa concepció de la creativitat, un estendard d'una manera de ser intel·lectualment i èticament en el món. ¿Vol dir això que tot el que va fer Godard és una obra mestra? No: vol dir que tot el que va fer és godardianament potent i personal. ¿Vol dir això que tots els camins culturals que va obrir, totes les causes polítiques que va servir i totes les idees que va posar en circulació eren vàlides i continuen vigents? No: vol dir que els camins que va obrir, les causes que va servir i les idees que va posar en circulació responien a una inquietud íntima i ideològica a la qual va donar forma cinematogràfica, i que per això ja no es poden descartar tal com es descarten les coses impersonals, prefabricades, fetes sense cor ni cervell. Per a mi, Godard és un dels creadors que millor ha exemplificat que l'avantguarda i l'experimentalisme, per donar grans resultats, necessiten els fonaments de la tradició. Per això als 60 i principis dels 70 no va parar de fer obres mestres –la ja esmentada Al final de l'escapada, Pierrot el boig, Viure la seva vida, Alphaville...– i després va fer un cinema més al·lucinatori, audaç d'una manera solipsista, desconcertant en el sentit més respectable de la paraula. Trobaríem casos semblants de creadors que, després de culminar la tradició clàssica, en volgueren fugir per construir una tradició pròpia i intransferible: va ser el cas de Joyce amb l'Ulisses i el Finnegans Wake i el de Duchamp en termes plàstics i conceptuals. A més de tot això, no és un detall menor que el cineasta morís per suïcidi assistit: Godard va ser lliure i va viure a la seva manera fins al final.