La resiliència és la capacitat d’adaptar-se i desenvolupar-se positivament en les circumstàncies adverses. Aquest concepte té molt de sentit en el marc psicològic, com a superació personal davant tota mena d’infortunis. Ara bé, aplicat a qualsevol àmbit comunitari, té una significació molt diferent, entre altres coses perquè l’emoció i l’enteniment col·lectius, per la seva pròpia naturalesa, són inestables, enganyosos i manipulables.
Dins l’òrbita col·lectiva es troba la resiliència climàtica. Una noció paradoxal, si és que no és directament aberrant, com aberrant seria parlar de resiliència bèl·lica o terrorista. No es pot contemplar com a postura positiva una adaptació al mal abans d’haver exhaurit totes les possibilitats d’evitar-lo.
Maleesc la resiliència climàtica d’aquells que no estan fent res o no estan fent prou per minimitzar la crisi de l’escalfament global, siguin individus, corporacions o institucions. La resiliència climàtica no és resistent, sinó conformista i poruga; això, si no és la màscara hipòcrita de l’interès i l’egoisme. I encara que sigui sincera, demostra la fugida delirant cap a l’adaptació a la desolació. Mil vegades més una rebel·lió que tota aquesta resiliència. I compte amb els termes mitjans: l’espai entre la revolució improbable i la resiliència candorosa està farcit de ploramorts panxacontents.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.