L'exaltació del sofriment

Sembla que vull imitar Job, el personatge bíblic que maleïa el dia que va néixer, però dic el que sent en aquest moment: no sé res d'harmonia i consol, per tot arreu hi brollen contrarietats, dificultats, i el desconhort. Pareix que ha arribat l'hora del sofriment... però en el fons d'aquesta angúnia i obscuritat hi pipelleja una espira de llum: m'ha ocorregut mirar a Jesús en la creu. És ben cert que Jesucrist va sofrir infinitament més que qualsevol humà que existeix, que hagi existit i que existirà. Perquè Ell i solament Ell és el rei de l'univers encara que el veim penjat a una creu. Ell ha absorbit tot l'univers i una gota de la seva sang és capaç de transformar-lo tot en una torrentada de consol, llum i bondat... Si és així, jo també, amb l'experiència del sofriment, vull unir-me al cos sagrat de Jesús que sempre batega presagis de resurrecció. Abans, tot era tenebra i sombres cruels, per on sevulla et giraves hi veies fantasmes de desventura. Ara, de cop i volta hi brollen sospirs d'esperança. ¿Per què hi ha uns canvis tan ràpids en les situacions psicològiques de la persona? És que la nissaga humana és versàtil...