‘Casablanca’, ‘Cabaret’

És una de les paradoxes més entranyablement fascinants de l’art i la cultura modernes: ¿com és possible que una pel·lícula que és pura propaganda bèl·lica, Casablanca (1942), dirigida per Michael Curtiz, coescrita pels bessons Epstein i interpretada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman, sigui considerada una de les pel·lícules més commovedorament romàntiques i idealistes del segle XX? En realitat, és clar, no és cap misteri: si es fa bé, la propaganda no és incompatible amb l’art. En realitat res no és mai incompatible amb l’art. I aquesta és, precisament, la grandesa i el perill de l’art. ¿O és que l’art del Renaixement i del Barroc no era propaganda religiosa i de classe? ¿O és que les obres mestres de Sergei M. Eisenstein no són propaganda comunista? Etcètera. Tornem a Casablanca. L’altre dia corria per Twitter l’escena més famosa de la pel·lícula, quan els nazis estan cantant amb arrogància i eufòria una de les seves cançons i el líder de la Resistència, Viktor Lazslo (Paul Henreid), demana a l’orquestra del Rick’s que toquin La Marsellesa i Rick (Bogart) els dona permís amb el cap i les veus de la majoria de clients del bar s’uneixen en el cant i ofeguen i fan callar la cançó nazi, tot plegat mentre Ilsa (Bergman), la dona escindida entre dos amors, ho contempla tot embadalida. És una escena extraordinària: propaganda convertida en poesia, en el sentit més preciós i pervers de la cosa (La Marsellesa també ha provocat vessaments de sang horriblement imperialistes). En veure de nou l’escena de Casablanca, em va venir al cap una escena d’una altra pel·lícula (una altra obra mestra: Cabaret (1972), de Bob Fosse) que hi dialoga des de l’admiració però, també, des de la problematització terroríficament bella, sarcàsticament sinistra. L’escena és la següent. En un parc de Berlin, un jovenet amb cara de nin i veu preciosa comença a cantar una cançó poèticament patriòtica. L’escena s’obri amb un primer pla de la cara del cantor, però a poc a poc se’n fa enfora: el jove de veu i rostre angelicals duu l’uniforme nazi. A mesura que canta, la gent del parc s’hi uneix, es posen drets i canten, rossos i contents. Pocs (un jueu vell, un jove escèptic) senten por, o inquietud. L’escena és commovedora –l’eufòria hipnòtica de la bellesa en comunitat–, però abominable: un regal d’horror. Aquestes dues escenes fabuloses s’han de mirar per separat, sí, però s’han de pensar i sentir a la vegada.