TW
6

Ara que ja hi ha consens sobre l'existència de la massificació turística, hotelers inclosos, ha arribat el moment d'analitzar-ne les causes i d'encertar la solució, a fi que les mobilitzacions cíviques que es preparen i les decisions polítiques que es prenguin no acabin una vegada més en impotència i frustració.

Una primera realitat a constatar és que la saturació no és conseqüència d'aquest darrer any de govern del PP, sinó de dècades de turisme desenfrenat, culminades amb dues legislatures del PSOE i el pacte de progrés. L'any passat vàrem batre tots els rècords, amb 17.836.630 turistes i 446.000 places. Tot apunta, per tant, que més enllà de les polítiques autonòmiques d'esquerra o de dreta ens enfrontam a un problema estructural de fons.

Fins ara els governs autonòmics, insulars i municipals no han quedat mans plegades, però sempre han topat amb la mateixa paret: Espanya. Una mesura tan elemental com limitar les arribades a l'aeroport, per exemple, com proposava Juan Mestre en un article a Ultima Hora (10.5.2024), ens és vetada per Madrid, que fa vint anys que ens nega la cogestió aeroportuària.

Pel que fa als problemes d'habitatge que se'n deriven, el govern de Pedro Sánchez es tanca en banda a negociar amb la Unió Europea la prohibició de venda a no residents, que tenen reconeguda territoris com les illes Åland de Finlàndia, Malta o Dinamarca, i destina més doblers a l'habitatge protegit a l'Espanya que es buida que a les Balears hiperinflacionades. I respecte a l'explosió demogràfica, que fa disparar la demanda i els preus, Espanya es reserva el control de la immigració, que ha fet doblar la població de les Balears en quaranta anys i els propers quinze la incrementarà amb 300.000 habitants més, segons les previsions de l'INE.

Tot plegat és una bolla de neu que no s'atura de créixer perquè Espanya no ho vol. El motiu és evident: som la seva colònia, i com a totes les colònies del que es tracta és de treure'n el màxim benefici amb la mínima inversió. No oblidem que el 14,2 % del PIB balear se'n va cada any a Madrid i no torna, segons les balances fiscals del Ministerio de Hacienda: 5.227 milions d'euros a l'exercici de 2023. Les xifres comanden i el benestar dels residents importa un rave, tant si som indígenes com nouvinguts.

Aquest espoli brutal, juntament amb un sistema de finançament que ens penalitza, també afecta el control del lloguer turístic il·legal. Només disposam de vint inspectors que han aixecat 239 actes en sis mesos, mentre el Consell calcula que a Mallorca hi pot haver entre 10.000 i 15.000 casos. Farien falta centenars d'inspectors, com es pot veure, si ho fiàssim tot a aquest únic instrument.

Fa estona que tots sabem que l'única solució amb cara i ulls davant la massificació i el monocultiu turístic és diversificar el model productiu. Però per fomentar altres sectors fan falta incentius econòmics i fiscals que compensin la insularitat, i fa gairebé tres dècades que, a més d'ensopegar amb les balances fiscals i la manca de finançament, ens trobam amb el boicot de Madrid al REB, que a la darrera versió no té IVA propi, depèn dels pressuposts estatals i té data de caducitat.

En resum: massificació, encariment de l'habitatge, manca de transport públic, embussos de trànsit i problemes per aparcar, barracons escolars, manca de personal sanitari i llistes d'espera, etcètera, són els símptomes d'un problema general, que és el nostre sotmetiment a Espanya. Tot el que no sigui reconèixer aquest fet cabdal, i afrontar-lo amb totes les conseqüències, ens condemnarà a travelar una vegada i altra amb la mateixa pedra.