La fi d'una pel·lícula de gànsters

Imagineu que a qualsevol de vostès el conviden a xutar un penal a Ter Stegen. Que no en vau tirar, de penals, ni en el pati del col·legi...? Tant hi fa. Poseu-vos pantalons curts i trepitgeu la gespa amb més autoritat que el cavall d'Àtila, el món és vostre. Per a garantir-vos l'èxit, em comptes dels deu metres preceptius en tota pena màxima, posarem la pilota a un. I el porter estarà amb les mans plegades i amb una cama fermada d'un pal de la porteria. Tot seguit xuteu i gol. És així: gol, gol, gol...! Naturalment fareu bots d'alegria. En tindreu tot el dret del món. Però, compte!, tampoc vos passeu perquè com més bots i tombarelles feu, més n'hi haurà que pensaran que no n'hi havia per tant. En conclusió: allò que volíem fer passar per una mena d'heroïcitat esportiva acabarà per ésser titllat de pallassada. Doncs bé, aquesta història és aplicable a les passades eleccions al parlament de Catalunya i l'avís a la contenció, tot i tenir molts de destinataris, va adreçat a Pedro Sánchez. Però anem per parts. És cert que el PSC/PSOE (molt de PSOE i un polsim de PSC) va conquerir les urnes. Tot i això, no ha estat una victòria de traca i mocador perquè els líders de Junts i ERC estaven com Ter Stegen. L'un, Puigdemont, encara és a l'exili i l'altre, Junqueras, es troba inhabilitat. Illa ha estat, per tant, aquest ciutadà que xuta el penal amb tots els avantatges del món. Això no obstant, la victòria en vots i escons, obviant com s'ha aconseguit, ha fet que els socialistes s'engallin. En aquest passar pàgina, repetit amb insistència per Salvador Illa, o en aquest «España ama a Catalunya y Catalunya ama a España» de Pedro Sánchez que, tot sigui dit, ja havia encunyat l'alcalde Miquel Mateu en caure Barcelona a mans del feixisme, sura l'esperit del Finis Cataloniae de Carles Sentis. Som a la fi d'una pel·lícula de gàngsters com als anys 1926, 1934 o 1939...? No ho diuen clarament, els socialistes, però en parlar de perdó i de generositat ho insinuen. Fet i fet tenen la convicció que el Procés se n'ha anat en orris. I si s'equivoquen...? Ara per ara ni se'ls passa pel cap. Tanmateix, farien bé de plantejar-s'ho. Contràriament a allò que se'ns repeteix amb insistència, el 12-M Catalunya no es va pronunciar lliurament. Pot passar que hi hagi una realitat oculta capaç d'aflorar a l'hora d'enllestir una majoria de govern. No sembla versemblant que ERC lliuri la Generalitat al PSOE. La pregunta que cal fer-se i, sens dubte, es farà la militància d'Esquerra és la següent: fem president un Illa que aspira a ressituar Catalunya en el mapa autonòmic de l'Estat o contribuïm a mantenir viu l'esperit de l'1-O? La resposta és òbvia, si més no des de l'òptica del sobiranisme. Recuperem la saviesa popular. La del Guerra, aquell torero cordovès de l'antigor: «Lo que no puede ser, no puede ser, y además es imposible». És possible un Illa president...? No. Mireu, la memòria ens dona la possibilitat d'ésser dignes. Com la militància d'ERC pot oblidar la participació dels socialistes, amb Illa en primera fila, en aquella manifestació convocada per a donar suport a l'aplicació del 155...? Qui pot oblidar aquell selfie d'un Iceta joiós, acollat amb els Albiol, Dolors Montserrat...? Ai, ai, ai...! En conclusió: obre el paraigua senyor Sánchez. Venen núvols i tot fa pensar que no passaran de llarg.