Una terra erma, àrida

L a moció de censura contra Le Senne va acabar tal com estava previst: amb el president esgarrapaire consolidat a la poltrona que (paradoxalment) tant i tant menysprea, i amb els conservadors més contents que si haguessin d’anar a noces. No podia ésser d’altra manera. De beneits ja no en queden. I sols els beneits apedreguen les pròpies teulades. Ara per ara Pepé i Vox en comparteixen, de teulada. I ben orgullosos que n’estan, no en caldria d’altra! No deixen passar ocasió de demostrar-ho. La fotografia del senyor Galmés i del batlle Martínez amb monsieur Aliot, l’ultradretà alcalde de Perpinyà, ens fa dubtar de si la trobada a l’ombra d’un rei de catalaníssima nissaga era amb motiu de l’agermanament de les dues ciutats o de les ideologies que les esmentades autoritats representen. Probablement la cosa anava d’agermanar idees. Vox, present a l’expedició, no sap com fer-s’ho per imposar la llengua espanyola a l’ensenyament, i monsieur Aliot té una notable experiència a tocar els nassos a La Brassola, la xarxa d’escoles en català. Fet i fet és un dels més conspicus representants del lepenisme i en deixa constància sempre que pot. Setmanes enrere va negar-se a assistir al lliurament d’un premi a l’artista palestí Loay Ayyoub per una sèrie de fotografies sobre la Gaza massacrada per l’exèrcit israelià. En fi...! Me’n faig ressò, únicament, per remarcar que l’exparella de Marine Le Pen no es fa amb qualsevol, selecciona les amistats. I esperava la presidenta Prohens amb els braços oberts...! Malauradament, la presidenta no va poder viatjar. Havia començat el curs polític com una Vespa en carretera. Repareu en la seva agenda: el primer de setembre, diumenge, a rompre gerretes a Santa Margalida; el dimarts, sessió solidària amb Le Senne; i el dimecres, foto i abraçada amb monsieur Aliot. La DANA li va malbaratar els plans. Plou o no plou...? Cas de saber-me escoltat, li hauria dit presidenta aneu-vos-en tranquil·la perquè aquestes illes són un desert on la pluja és un denou. Vivim en una terra erma, àrida. Tocant a les coses del país, quelcom s’esfondra, s’esmicola. També entre l’esquerra es percep un laissez faire injustificable. La remoció contra Le Senne n’és un exemple. Aurora Picornell i en menor mesura les Roges del Molinar, s’han convertit en símbol d’uns valors ètics i identitaris assumits per amplis sectors socials. Llibertat, igualtat, llengua, cultura... Atenent a l’assumpció global d’allò que simbolitza el mite, Iago Negueruela no havia d’haver fet les seves intervencions en castellà. Dignitat, heus aquí la paraula que més va repetir el portaveu socialista. Doncs bé, la primera norma per a dignificar la memòria d’Aurora i de les Roges i, de rebot, la institució parlamentària, passa per fer ús habitual de la llengua catalana. Em direu, això és mesclar ous amb caragols. Però no és així. La dignitat no es pot reivindicar a mitges, a retalls. El mateix retret que fem a Negueruela, cal fer-lo a Lluís Apesteguia per l’ús de l’article salat. En les situacions formals, article literari. Ja era així en temps del rei Sanç i crec no equivocar-me si afirmo que la gent de Més per Mallorca ho sap de sempre. Aleshores...? No podem pensar que cap dels dos casos esmentats siguin atribuïbles a una distracció. Més aviat responen a una revisió a la baixa dels plantejaments ideològics. Tot plegat, preocupant.