Un món que s'allunya

Emília Sureda Bimet va morir a principis de novembre, quan maduren les nesples. Va ésser el quart any del segle passat. Era jove, havia nascut el 1865. D’ella ens queda una placa de carrer, a Son Ferragut. També alguns poemes. Magdalena Alomar i Isabel Peñarrubia n’han fet una anàlisi acuradíssima, de la seva obra. Cal agrair-los-ho, perquè el món d’Emília és un món que s’allunya sense remei. No l’època, que sempre ens oferirà espais lluminosos. Ens apropem amb freqüència al Rusiñol de la primera dècada del segle esmentat, el que ens en va deixar més petjada. És un nom triat a l’atzar, naturalment. Però Rusiñol es un dels artistes que va tractar Emília Sureda i que participaria en la fundació de la Confraria de la Bellesa, l’esperit de la qual en defensa del paisatge i de la cultura pot fer empegueir els actuals depredadors del territori. La naturalesa, com a símbol de la bellesa absoluta i mirall de l’ànima, impregna l’obra d’Emília. Tanmateix, l’observa amb melangia, com una semblança inassolible. Escriuria: «Si seguís més cantarelles,/ jo no acabaria may:/ me’n pren com les oronelles/ que mai tenen prou espay». Ella mateixa fa part d’un món que ens fuig. La família Sureda perviu a la memòria gràcies al llegat artístic de Pilar Montaner, maridada amb Joan Sureda Bimet, i dels llampecs esporàdics, sempre lligats a l’art, que emanen dels fills d’ambdós, Jacob, Pazzis o Pere. En qualsevol cas, els Sureda, foren un referent de la Mallorca culta, amb un refinament que desdiu les incursions en política d’alguns d’ells. La mateixa Pilar Montaner va fer part d’Unió de Dretes, un tap al progrés. L’adhesió de Joan Sureda Bimet a Falange és estèticament deplorable. D’altra banda, Josep Socias Gradolí (casat amb Faustina Sureda), va ésser un dels representants més actius del caciquisme. Emília era una persona llegida que, probablement, no va tenir necessitat de sortir d’un entorn que ni pintat podia ésser més agradós. A Vida pagesa, el poema que l’any 1899 fou premiat en els Jocs Florals de Barcelona, diu: «Vull fer la vida sana i reposada/ que fa’l carboneret dins l’alzinà,/ mentre l’idea, com l’aucell alada,/ just lo fum de la sitja pujarà». Els dos últims versos incideixen en la mateixa aspiració d’espiritualitat expressada en el poema citat anteriorment. Allà eren les oronetes, aquí el fum que representa la idea. En canvi els dos primers, tot i que els hem d’entendre com una metàfora de la vida plena, conviden al sarcasme. Els carbonerets, els pastorets o els porquerets eren abandonats a la garriga o a la pastura amb la llet als llavis. En fi...! Emília Sureda va ésser una poetessa ben acollida en els cercles intel·lectuals. Miquel dels Sants Oliver en va valorar positivament la irrupció literària, d’ella i de Maria Antònia Salvà. Eren d’una edat similar, de classe social alta. Tenien un altre punt en comú, en aquest cas tràgic. Ambdues havien crescut orfes de mare. A Emília, de rialla lluminosa, l’acomiadaren a les Minyones amb el res del sant rosari. Eren les nou de la nit, amb fosca humida des del toc de vespres. Aquell jorn en el somni de les petites asilades a l’orfenat sols hi havia estrelles opaques. A les vuit del matí ja havien assistit als funerals de Sant Francesc en sufragi de l’ànima de María de las Mercedes, princesa d’Astúries, per exigència de les dames de la Palma classista i senyorial.